Doncs potser no ho tenim tant a tocar

  • AUTOR: Gontran Patrick Dutoya

Doncs potser no ho tenim tant a tocar

 

Ara farà més de dos anys i mig que molts catalans vam anar a votar al referèndum de l’1 d’Octubre. Com passa el temps… Però està clar que molts recordarem aquesta jornada tota la nostra vida, sigui pels motius que siguin.

Penso que la majoria de ciutadans que vam sortir aquell dia, ho vam fer amb la idea clara que estàvem desafiant l’estat espanyol. Vam demanar un referèndum durant anys. El govern català el va avalar, però vam tenir tot l’aparell de l’estat hispànic en contra: mitjans de comunicació, “el gobierno”, el rei, l’ibex, les forces de seguretat, etc. Molts teníem la sensació de ser partícips d’un cert autoempoderament civil i de què érem capaços, braç a braç amb els nostres veïns, de fer el que volíem com a ciutadans: votar i decidir el nostre futur.

Recordo moltes sensacions d’aquell dia. D’aquelles que queden marcades en l’ànima i la consciència. No acostumo a ser molt entusiasta amb la implicació social i combativa de la població civil d’aquest país. Val la pena matissar que sóc d’origen francès. La història del meu país d’origen, m’ensenya que el poble és capaç de fer revolucions fins al punt d’acabar tallant caps a reis i a la noblesa. Bé, no em sembla la millor solució per solucionar un problema, però el cas és que hi va haver “pit i collons” com se’n sol dir. Potser massa. Però quan un poble sencer passa fam mentre aristòcrates i senyors es munten festins i “festasses” decadents, doncs és comprensible que acabin amb el cap tallat. Avui en dia el poble francès tot i ser manipulat com la majoria dels pobles del món, sap mostrar-se disconforme quan sent que l’estan atacant i no dubta en sortir al carrer (i no precisament amb el lliri a la mà).

L’1 d’Octubre vaig viure aquesta sensació. La sensació que tota una oligarquia estatal (excepte el govern català i governs municipals) ens repetia que allò era il·legal, que no tenia cap valor. Però volíem votar, i vam votar! Vam defensar el nostre dret de vot amb els nostres cossos fins i tot hores abans que obrissin els espais de votació. Ningú preguntava a qui es trobava al seu costat a quin partit votava. Ni tan sols jutjàvem ningú pel que aniria a votar, perquè enteníem que l’important era ser allà i defensar la democràcia i el dret d’un poble a decidir sigui quina sigui la seva voluntat. Va ser un dia màgic, tot i el dolor que vam sentir. Va ser un dia que va marcar un abans i un després.

El que em preocupa especialment ara mateix és el que ha estat el “després”. Què va quedar d’aquella diada? Els nostres polítics que ho van fer possible estan a la presó o a l’exili. Es van condecorar els agents que van venir aquí a atonyinar la gent,  i “el  gobierno” ens van aplicar l’infame 155… i tot plegat, a on ens ha portat tot això?

Està clar que durant les protestes en contra de les sentències de Tribunal Suprem, va ressorgir aquest esperit de protesta civil. Amb el desaparegut Tsunami Democràtic, la gent va ser capaç de paralitzar un aeroport internacional, de bloquejar carreteres i estacions. Però en l’àmbit polític, què ens ha quedat?

El balanç és prou trist. Si entrem a Twitter per exemple, ens trobem amb picabaralles constants entre els defensors dels diferents partits polítics “independentistes” amb encreuament d’acusacions falses, muntatges i diàlegs lamentables i estèrils, propis d’una societat força immadura políticament parlant. Els partits que clamen a tota hora estar a favor de la independència, s’acusen mútuament (quan els interessa) de “pactar” amb el “bloc del 155” per tal de mantenir la seva preuada quota de poder. Poc a poc veiem com les diferents corrents socials i polítiques de l’independentisme es tornen més sectàries, fanàtiques i més intransigents entre elles. Fins al punt que ni són capaços de dialogar, sembla.

Tanmateix, de tant en tant, sorgeix algun espai com el de “:sobiranies” (plataforma pivotant entre sectors de l’esquerra sobiranista-independentista) que propicia i convida al debat, la reflexió i l’anàlisi. Lamentablement quan sorgeix un espai així, no tarden a aparèixer els dogmàtics del procés a criticar-ho i etiquetant-los de “botiflers” (o de qualsevol mot que sigui tendència en el moment). Aquestes crítiques sovint tenen l’origen en gent que vota partits que han tingut les rendes del govern autonòmic català, i que no han fet gairebé res substancial per millorar la sobirania de Catalunya (tampoc penso que hagin tingut els recursos per fer gaire, tot sigui dit). Però els defensors d’aquests partits potser haurien d’abstenir-se de criticar altres moviments que busquen camins diferents que no es limiten purament a presentarse a eleccions per “culminar el procés”. En definitiva, crec que farien bé de deixar que aquests espais de nova creació s’expressin i generin nous debats (com hauria de ser la norma a qualsevol democràcia madura). Ho necessitem. Per la senzilla raó que volem un nou país (sigui A o sigui B) construït entre tots i totes. Personalment prefereixo espais de reflexió que no tinguin gens d’interès electoral, que partits que s’omplen la boca amb la independència, el mandat de l’1-O o la República, i que no hagin fet res de res per fer-ho possible. Ja no em serveixen els discursos magnificents.

 

Reflexionem-hi

Crec que els esdeveniments recents com la gestió post  l’1-O, la crisi del Covid-19, les sentències del procés, la corrupció de la monarquia o les negociacions tèrboles per formar govern a Espanya, ens haurien de fer reflexionar sobre les següents qüestions:

  • Lamentablement el referèndum de l’1-O no va servir per legitimar una República Catalana. No hi havia estructures d’estat preparades ni prou participació, i els que el van organitzar no van ser capaços d’aprofitar-ho i donar-li una sortida. Però si va ser un enorme acte de desafiament civil a un estat postfranquista.
  • En comptes de veure l’1-O com una base sòlida per engegar un procés democràtic constituent amb tots els actors de la societat, l’hem viscut com un 1714, com una derrota i sembla que només hagi servit per dividir-nos entre fanàtics dels diferents partits polítics. Insultant-nos i menysprear-nos, mentre els nostres “representants” es desqualifiquen i es tiren els plats.
  • Quan sorgeixen iniciatives que pretenen reflexionar des de posicions contràries, tothom treure les urpes i busca “traïdors a la pàtria” i “botiflers”. Voler escoltar els altres no implica estar-hi d’acord. No oblidem que més de la meitat dels catalans NO ESTÀ A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA. Els podem desqualificar, o podem buscar ponts que permetin el diàleg i buscar nous horitzons compartits.
  • El centralisme NO FUNCIONA. Ni tan sols funciona a França que n’és un dels paradigmes. I amb el COVID-19 s’ha vist clarament. El govern espanyol hauria pogut deixar les competències de Sanitat a les CCAA però ho ha volgut centralitzar, i tots hem vist com ha acabat. I això hauria de ser motiu de concòrdia entre els diferents actors sobiranistes.
  • Amb la crisi del COVID, hem vist de nou que al final qui ha de superar les dificultats és la gent. Per més que cantin els governants. El resultat d’aquesta crisi dependrà de la resposta ciutadana, en tots els àmbits.

Dit això, ens queda molt camí per recórrer. En quina direcció? No ho sé. No sé quin ha de ser l’objectiu. Si una Catalunya independent, o si realment estem parlant d’un problema més generalitzat que compartim amb la resta dels pobles ibèrics (i potser també europeus i de la resta del món). Però el que si tinc clar és que més que mai, hem d’evitar els insults i els vòmits que veiem a les xarxes socials, o els debats estèrils de la televisió. Espai de trobada real, on hi hagi un interès per escoltar l’altre, encara que pensi diferent, i no posar etiquetes a les persones i jutjar-les. Tots som humans. Tots tenim les nostres opinions i les nostres idees. Hauríem d’evitar que, qui ens domina, les utilitzi per confrontar-nos. Tenim que ser prou madurs per apoderar-nos d’aquestes opinions i usar-les com una eina per construir juntament amb qui pensa com nosaltres i qui pensa el contrari.

Sense fer aquest canvi de xip. No compteu veure una Catalunya independent, o una República Espanyola o una Confederació Ibèrica els pròxims anys. Seguirem igual. Enrabiats entre nosaltres mentre els mateixos de sempre es reparteixen el pastís.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s