Ara farà més de dos anys i mig que molts catalans van anar a votar al referèndum de l’1 d’octubre. Molts recordaran aquesta jornada tota la vida, sigui pels motius que siguin.

Penso que la majoria de ciutadans que van sortir aquell dia ho van fer amb la idea clara que esteven desafiant l’estat espanyol. Van demanar un referèndum durant anys, el govern català el va avalar, però van tenir tot l’aparell de l’estat espanyol en contra: mitjans de comunicació, el «Gobierno«, el rei, l’Ibex, els cossos de seguretat… Molts tenien la sensació de ser partícips d’un cert autoempoderament civil, i de què eren capaços de fer el que volíem com a ciutadans: votar i decidir el seu futur.

Recordo moltes sensacions d’aquell dia. D’aquelles que queden marcades en l’ànima i la consciència. No acostumo a ser molt entusiasta amb la implicació social i combativa de la població civil d’aquest país. Aquí val la pena de matissar que soc d’origen francès; i la història del meu país d’origen, m’ensenya que el poble és capaç de fer revolucions, fins al punt d’acabar tallant caps a reis i a la noblesa. Bé, no em sembla la millor solució per solucionar un problema, però el cas és que hi va haver «pit i collons» com se’n sol dir. Potser massa, però quan un poble sencer passa fam mentre aristòcrates i senyors es munten festins i «festasses» decadents, doncs és comprensible que acabin amb el cap tallat. Avui en dia el poble francès tot i ser manipulat com la majoria dels pobles del món sap mostrar-se disconforme quan sent que l’estan atacant i no dubta en sortir al carrer, i no precisament amb el lliri a la mà.

L’1 d’octubre vaig viure aquesta sensació. La sensació que tota una oligarquia estatal (excepte el govern català i governs municipals) ens repetia que allò era il·legal, que no tenia cap valor. Molts catalans van defensar el dret de vot amb els seus cossos i això hores abans que obrissin els punts de vot. Ningú preguntava a qui es trobava al seu costat a quin partit votava, ni tan sols es jutjava ningú pel que aniria a votar perquè s’entenia que l’important era ser allà i defensar el dret a decidir, sigui quina sigui la decisió. Va ser un dia que va marcar un abans i un després.

El que em preocupa especialment ara mateix és el que ha estat el «despres». Què va quedar d’aquella diada? Els polítics que ho van fer possible estan a la presó o a l’exili, es van condecorar els agents que van venir aquí a atonyinar la gent, ens van aplicar l’infame 155… i a on ens ha portat tot això? Està clar que durant les protestes en contra de les sentències de tribunal suprem va ressorgir aquest esperit de protesta civil. Amb el desaparegut Tsunami Democràtic, la gent va ser capaç de paralitzar un aeroport internacional, de bloquejar carreteres i estacions. Però en l’àmbit polític que ens ha quedat? Doncs el balanç és prou trist. Ara, un entra a Twitter i es troba amb picabaralles constants entre els defensors dels diferents partits polítics «independentistes». Amb acusacions falses, muntatges i tot el que és més lamentable i políticament baix que pot oferir la nostra societat ja força decadent. Partits que clamen a tota hora estar a favor la independència es critiquen uns a altres per «pactar» amb els defensors del 155, per acabar fent el mateix quan els interessa per tal de mantenir la preuada quota de poder. Cada cop els diferents corrents de l’independentisme es tornen més sectàries i fanàtiques i més intransigents entre elles. Fins al punt que ni són capaços de dialogar, sembla.

Tot i això, de tant en tant sorgeix algun espai de trobada com l’exemple de «sobiranies«, que té el mèrit d’aclaparar els més fervents defensors de la DUI amb visions més confederalistes en un espai de trobada que propicia el debat, la reflexió i l’anàlisi. I quan sorgeix un espai així, no tarden a aparèixer els fanàtics dels diferents «actors principals del procés» a criticar-ho i etiquetant-los de botiflers o de qualsevol mot que sigui tendència en el moment. Sovint, venint de gent que vota partits que havent tingut les rendes del govern autonòmic català no han fet gairebé res substancial per millorar la sobirania de Catalunya (Que tampoc penso que hagin tingut els recursos per fer gaire). Però els seus seguidors potser haurien d’abstenir-se de criticar altres moviments que busquen camins diferents. Que busquin alternatives a prometre el món i la bolla i després agenollar-se constantment davant el govern central, amb alguna llàgrima si fa falta. I potser també haurien de deixar que aquests nous espais s’expressin i es generi un debat sa, com hauria de ser la norma a qualsevol democràcia madura. Aquests espais de debat són el que necessitem. Per la senzilla raó que volem un nou país, sigui A o sigui B, i l’haurem de construir junts. I personalment prefereixo espais de reflexió que no tinguin gens d’interès electoral, que moviments i partits que s’omplen la boca amb la independència, «el mandat de l’1-O» o la República. Ja no serveixen aquests discursos.

Crec que els esdeveniments recents com tot el que ha passat després de l’1-O, la crisi del Covid-19, les sentències del procés, la corrupció de la monarquia borbònica o les negociacions tèrboles per formar govern a Espanya i a certes institucions, ens haurien de fer reflexionar sobre les següents qüestions:

No, el referèndum de l’1-O no va servir per legitimar una República Catalana. No hi havia estructures d’estat preparades ni prou participació. Però si va ser un enorme acte de desafiament civil a un estat. En comptes de veure l’1-O com una base sòlida per engegar un procés democràtic constituent amb tots els actors de la societat, l’hem viscut com un 1714, com una derrota i sembla que només hagi servit per dividir-nos entre fanàtics dels diferents partits polítics. Insultant-nos i menysprear-nos, mentre els nostres «representants» es desqualifiquen i es tiren els plats. Quan sorgeixen iniciatives que pretenen reflexionar des de posicions contràries, tothom treure les urpes i busca traïdors a la pàtria i botiflers. Voler escoltar els altres no implica estar-hi d’acord. I no oblidem que més de la meitat dels catalans NO ESTÀ A FAVOR DE LA INDEPENDÈNCIA. Els podem desqualificar, o podem buscar ponts que permetin el diàleg i buscar nous horitzons compartits. El centralisme NO FUNCIONA. Ni tan sols funciona a França que n’és un dels paradigmes. I amb el COVID-19 s’ha vist clarament. El govern espanyol hauria pogut deixar les competències de Sanitat a les CCAA però ho ha volgut centralitzar, i tots hem vist com ha acabat. I això hauria de ser motiu de concòrdia entre els diferents actors sobiranistes.Amb la crisi del COVID, hem vist de nou que al final qui ha de superar les dificultats és la gent. Per més que cantin els governants. El resultat d’aquesta crisi dependrà de la resposta ciutadana, en tots els àmbits.

Dit això, ens queda molt camí per recórrer. En quina direcció? No ho sé. No sé quin ha de ser l’objectiu. Si una Catalunya independent, o si realment estem parlant d’un problema més general que compartim amb la resta dels pobles ibèrics, i potser també europeus i de tot el món. Però el que si tinc clar és que més que mai, hem d’evitar els insults i els vòmits que veiem a les xarxes socials, o els debats estèrils de la televisió. Espai de trobada real, on hi hagi un interès per escoltar l’altre, encara que pensi diferent, i no posar etiquetes a les persones i tot seguit jutjar-les per aquesta etiqueta. Tots som humans, tots tenim les nostres opinions i les nostres idees. Hauríem d’evitar deixar que qui ens domina les usi per confrontar-nos i ser prou madurs per apoderar-nos d’aquestes opinions i usar-les com una eina per construir juntament amb qui pensa com nosaltres i qui pensa el contrari.

Sense fer aquest canvi de xip. No compteu veure una Catalunya independent, o una República Espanyola o una Confederació Ibèrica els pròxims anys. Continuarem igual. Confrontats entre nosaltres mentre els mateixos de sempre es reparteixen el pastís.