Gabriel Magalhães: “El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola d’Espanya i Portugal”

 

Gabriel Magalhães: “El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola d’Espanya i Portugal”

 

El professor debuta en la novel·la negra a casa nostra amb ‘Restaurant caníbal’ · Diu que si els espanyols volen tenir futur hauran de ser més catalans

 

Gabriel Magalhães és un home singular. Professor de literatura a la Universitat de la Beira Interior, a la ciutat de Covilhã, al peu de la Serra da Estrela, és conegut a casa nostra sobretot pels articles a la premsa i pels assaigs tant sobre la realitat portuguesa contemporània com sobre l’experiència de la lectura dels Evangelis. És, a més, un autèntic especialista en les relacions entre Catalunya i Portugal. Però ara ha publicat Restaurant Caníbal (Pagès Editors), una novel·la negra ben singular, que arrenca en un restaurant de Porto on és possible de degustar carn humana. Un canvi de registre inesperat, sobretot en veient la cara de bona persona del professor. Que la gent no s’espanti: Magalhães no es menja ningú; de fet, fa devers un any que s’ha fet vegetarià. Hi parlem quan tot just acaba la seva intervenció al festival BCNegra.

Us n’aneu de Barcelona consagrat com a autor de novel·la negra. Fins ara us coneixien com a articulista, assagista i fins i tot autor de llibres més vinculats amb la vostra experiència de lectura dels Evangelis…
―És interessant de sortir de Barcelona amb aquest heterònim d’autor de novel·la negra. Podria semblar que hi ha una contradicció entre aquells llibres –entre moltes cometes– sants i aquest llibre –també entre moltes cometes– pecador, però no és així. I també crec que Barcelona té una capacitat miraculosa en l’aspecte cultural, aquesta energia cultural de Barcelona és notable, és extraordinària.

Com se us va ocórrer la possibilitat que existís un restaurant caníbal a Porto, que és gairebé com comença la novel·la?
―No ho sé ben bé, són els llibres que ens elegeixen a nosaltres, no pas nosaltres que elegim els llibres que escrivim. De vegades hi ha motius molt personals, molt íntims, per a escriure una història. Tinc un cosí que m’estimo molt, que és com un germà, que treballava al sector de la restauració i em vaig imaginar que hauria pogut viure aquesta experiència.

El llibre té un cert component metaliterari: la protagonista escriu un relat que es converteix en realitat, i al relat hi ha aquest restaurant tenebrós.
―És veritat que el llibre remet a una altra obra meva, Planicie de Espelhos, on es diu que quan escrivim quelcom molt ben escrit, això pot ocórrer. Crec que també es poden escriure llibres per evitar que passin coses dolentes i la meva novel·la és un toc d’atenció per evitar que arribem a nivells absurds de menyspreu per les coses humanes. Avui hi ha una gran preocupació pels drets humans i alhora hi ha fets com l’enginyeria genètica o fenòmens d’aquesta mena que són un enorme perill per a la humanitat. Hem de conservar la idea de la bellesa i la dignitat d’allò que és humà.

Però entronqueu amb un dels grans temes i de les grans pors que ha tingut la humanitat en el curs del temps, que és la presència del caníbal, que en moltes cultures continua arrelat a molts rituals…
―Efectivament, el canibalisme té dimensions molt curioses. En certs contexts culturals es practica com una forma de dol, i menjar-se el mort és un homenatge que hom li fa. Vaig cercar prou documentació abans d’escriure el llibre i hi ha una mica de tot, hi ha aquest homenatge en el traspàs i també hi ha el canibalisme que intenta assimilar les virtuts del rival, és a dir, hi ha qui es menja el rival per assimilar-ne la força. Sempre hi ha una característica comuna en aquests exemples de canibalisme que és una visió d’allò que és humà completament distinta de la nostra. Enfront del canibalisme, hem de tenir una reacció immediata i visceral de refús, perquè si ho analitzem d’una manera complexa tot es torna difús i la raó i el pensament de vegades ens fan passar fronteres que són realment una mica macabres.

Així i tot, també hi ha escenes molt divertides, l’humor hi té una part important…
―És que el llibre no vol pas ser sangonós, al contrari: intenta de ser divertit i bàsicament ens ajuda a entendre bé com podem no involucrar-nos en l’horror del nostre temps. Crec que una de les alegries més grans que pot tenir l’ésser humà és morir-se i mentre es mor pensar que no ha estat còmplice dels grans crims del nostre temps. Perquè si et distreus, de sobte, ets en una trinxera disparant o ajudant en actes inconcebibles o participant en grans barbaritats de la humanitat.

Al llibre feu una crítica demolidora de la universitat. Us han llegit els vostres companys de professió? Heu tingut cap notícia de la recepció de l’obra?
―No sé si els meus col·legues l’han llegida o no, però a mi no me n’han arribat reaccions, ni negatives ni positives. Amb tot i això, ho atribueixo a la distància entre el món universitari i el món de la cultura. El món universitari té unes lògiques molt pròpies, molt administratives i burocràtiques i de vegades hi ha una distància important entre allò que és l’activitat cultural i la universitat. Quan et mous en tots dos terrenys és una mica estrany: en l’àmbit universitari et poden considerar sospitós perquè també escrius novel·les.

Però la universitat se la mereix, la crítica…
―Crec que la universitat ha de canviar coses del funcionament actual, perquè esmercem molt en el camp universitari i això no ens salva d’una crisi bastant profunda. La universitat ha d’anar una mica més enllà. Jo diria que bàsicament l’estratègia fonamental és reduir el pes del poder administratiu i burocràtic i augmentar el de la passió pel coneixement i per la innovació. El gran pecat de la universitat és la complicitat amb el poder. Si mirem la façana de la Universitat de Salamanca veurem que hi ha els Reis Catòlics; si anem a Coïmbra, a l’esplanada hi ha Joan III, que no és un dels nostres reis més simpàtics perquè va ser qui va introduir la Inquisició. Al saló d’actes de la universitat és on hi hagué l’aclamació del rei Joan I de la segona dinastia. De manera que aquesta connexió amb el poder de vegades dóna una dimensió un poc sinistra a la universitat. La universitat té una tradició molt bella i a la vegada hi ha un perill que la sotja. Però és meravellosa perquè podem ensenyar coses als joves, l’aventura del coneixement hi és present. Jo li estic molt agraït de poder-hi treballar i si la critico és perquè crec que podria ser molt millor.

Aquí corre una brama que diu: arribar a catedràtic i deixar de llegir…
―Sí, de vegades els catedràtics tenen tanta feina de gestió de la universitat que no poden llegir. És impressionant. Suposo que a les universitats del sud d’Europa aquest pes administratiu és superior que a les universitats anglosaxones.

Qui us conegui com a articulista a la premsa catalana o com a lector dels vostres assaigs pot arribar a pensar que hi ha pel cap baix dos Gabriels Magalhães diferents…
―El 2009, quan va sortir el meu primer llibre de ficció, que també era un poc atrevit, vaig pensar que passaria això, però després el lector entén que la persona és la mateixa i no hi posa cap mena d’objecció. Crec que el lector és un dels personatges més bondadosos que ens podem trobar en la societat contemporània, perquè està predisposat envers les paraules de l’altre. En un moment en què tothom vol dir les seves coses, fer comentaris propis i tenir una veu, que algú s’aboqui a rebre allò que dius demostra que és efectivament molt bona persona, i com que són bones persones entendran que aquest llibre és del mateix autor que escriu a la premsa o llibres d’assaig.

La vostra biografia és ben curiosa: naixement a Angola, emigració al País Basc, estades a diferents universitats a banda i banda de la frontera… On és casa vostra?
En el fons sóc català.

Aquesta sí que és bona!
M’explicaré. Vaig néixer a Angola en un moment en què hi emigraven les persones més pobres de Portugal, de la mateixa manera que hi havia una immigració molt forta des de la península cap a Barcelona. Néixer allà, segons els criteris de l’època –que no eren oficials però que hi eren– et transformava en un ésser un blanc de segona. Després vaig ser un immigrant al País Basc, fet que em transformà també en una altra cosa que a la societat portuguesa comporta un cert estigma, que és l’emigrant. I en aquest moment visc en una ciutat que m’agrada, una ciutat de províncies de l’interior, i a Portugal tot allò que no sigui Lisboa o Porto no té la mateixa categoria, de manera que he anat acumulant estigmes: el d’africà, el d’emigrant i el de provincià. I això vol dir quedar descol·locat, no ser d’enlloc.

Continuo sense veure-hi la relació amb Catalunya…
Com que domino bé el castellà i el portuguès, he descobert que en el fons aquesta pàtria meva està desdibuixada i el lloc on veig més clarament aquesta pàtria desdibuixada és a Catalunya. Crec que per això una part de la societat catalana m’entén bé, fins i tot millor que la portuguesa, precisament perquè hi ha una identitat en la cultura catalana i el seu caràcter problemàtic, el fet de no ser una cosa massissa i nítida com ser espanyol, que origina una gran identificació entre allò que jo sóc i Catalunya i això fa que tingui un immens amor a aquest país, no sols per les relacions que han sorgit, sinó per aquesta complicitat: el català em comprèn i jo comprenc què és Catalunya. Això implica algun patiment, perquè les persones que tenen aquest perfil desdibuixat o les cultures que tenen aquest perfil tan fràgil sempre cerquen una identitat més forta. He après que aquesta porositat, aquestes fronteres obertes, et donen moltes possibilitats, tot i que també et deixen una mica sol. Jo crec que els catalans avui dia troben aquesta manca de reconeixement quan a parer meu es mereixen molta més acceptació internacional en molts aspectes. És una cultura magnífica i això també obre moltes possibilitats.

Heu defensat alguna vegada el projecte iberista. Creieu que hi ha relació entre els territoris o que n’hi pot haver? Perquè de vegades Portugal sembla quelcom molt llunyà de casa nostra estant…
Viure a Portugal o ser portuguès és, efectivament, ser lluny. És com viure en un racó del món. Als EUA quan als clàssics del cinema volen dir que una cosa ve de la fi del món diuen que ve de Portugal. Algun poeta espanyol ha arribat a escriure que Portugal és el Macondo d’aquí a la vora. A la cultura espanyola hi ha dues menes d’actituds respecte de Portugal: una de majoritària, que ens menysté, i una altra que mostra una passió per Portugal i hem d’agrair molt a cada espanyol i a cada català d’aquesta tendència el seu amor entranyable pel meu país. En aquest aspecte, també hi ha similituds entre Catalunya i Portugal, en el sentit que crec que a Catalunya li falta aquest perfil ferm perquè la gent reconegui que això és Catalunya, que és aquí i que és a prop de nosaltres.

I pel que fa a les relacions entre territoris?
S’ha de tenir molta prudència per a mantenir el respecte mutu i l’autonomia mútua i per a no ser instrumentalitzats. Hi ha gent que viu un iberisme de línia centralista espanyolista. Els agrada molt que parlis en castellà i de sobte t’involucren en la idea que tots som la mateixa cosa i que tots anem junts. I no és això. També hi ha qui et pot voler involucrar a la inversa, dient que Portugal és independent i que per tant el millor model clarament és la independència, i aquí ja treballaries per a una altra cosa. A mi m’interessa el diàleg i el respecte mutu, l’interès per la cultura de l’altre, sobretot en el camp idiomàtic.

De fet, cada vegada parleu més català i millor…
El català s’hauria de poder aprendre a qualsevol escola espanyola i fins i tot portuguesa. Totes les escoles espanyoles haurien d’escollir una de les llengües de l’estat que no sigui el castellà. Això sens dubte canviaria moltes coses, perquè quan comences a parlar català es transforma completament la visió que tens d’aquesta cultura. Per això és important que els espanyols siguin catalans.

Què voleu dir?
Que si el projecte espanyol té cap futur, haurà de passar per aquí: els espanyols hauran de ser catalans perquè els catalans ja són espanyols a bastament en aquests moments.

I el projecte ibèric?
L’iberisme només té futur si es comença per un iberisme espanyol. És molt difícil que Portugal s’involucri en un projecte d’iberisme amb Espanya tal com està avui dia. Si en l’àmbit del que avui és Espanya sorgeix una cultura compartida, un sistema de diàlegs, un respecte efectivament profund, crec que amb el temps Portugal es podria interessar per una comunitat d’aquesta mena. L’iberisme, més que una proposta portuguesa, ha de ser una construcció espanyola en el sentit més generós i ampli, i no s’interpreta així. Si algú pensa que els portuguesos entraran i canviaran les coses, em sap greu de dir que no, que els portuguesos no tenen aquest poder. És clar que podeu dir que tenim una actitud mandrosa i còmoda, però és que els portuguesos ho som, de mandrosos.

Un independentista un dia em va dir que de bon grat acceptaria el projecte ibèric si la capital era a Lisboa.
―Per què?

Pel gust de veure els ciutadans de Madrid essent ‘de províncies’…
Madrid, al contrari que Barcelona i que Lisboa, és una no-ciutat. S’ha de tenir pietat per Madrid perquè allò és un desert on es varen instal·lar a partir del segle XVII i cada dia s’ho han de creure. No hi ha la mar ni un riu fantàstic, tot és escàs, el Manzanares és una caricatura de riu i l’única cosa que tenen és el cel. Hi ha hiperactivitat perquè la ciutat s’ha d’inventar cada dia i fa la sensació que si hi hagués un canvi cultural molt gran de sobte tothom se n’aniria i tornaria a ser un desert. Per això penso que s’ha de tenir compassió pels madrilenys. Madrid és un campament de nòmades i és una aventura febril que té un cert interès. Però seria un error que la capital fos a Lisboa i novament és una generositat catalana. Per què no, una no-capital, per què no distribuir els òrgans de sobirania per les diverses ciutats i que Barcelona en tingués d’importants? Crec que la ciutat on hi hauria d’haver el parlament, si hi hagués una federació d’aquesta mena, hauria de ser Barcelona, és el lloc del diàleg. I si tots els diputats haguessin de venir aquí seria molt saludable.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s